En aquests dies tan agitats podríem escriure sobre moltes situacions que esdevenen al nostre entorn i que ens trasbalsen, entristeixen i indignen com a cristians i ciutadans que somiem en un món més just: la salvatge invasió de Gaza i el segrest i l’assassinat d’innocents, la manca de cultura democràtica dels partits polítics, la utilització de la judicatura amb finalitats polítiques que comporta la pèrdua de confiança -ja molt afeblida- en les institucions i, anant més enllà, també de l’inqüestionable canvi climàtic, de la gestió de la immigració i de la pobresa i la violència associades, del creixement de l’extrema dreta i de tantes coses més.
Però jo avui vull referir-me a quelcom molt més discret, més amagat, potser pensant en l’humil pessebre en què va néixer Jesús tan a prop com estem de Nadal. I és que l’esdeveniment al qual em referiré tot seguit ens va omplir d’esperança i de joia a tots els que vam tenir la sort d’assistir-hi. Em refereixo a la trobada de Nadal de la Fundació MAP, que es va celebrar al teatre Comtal de Ripoll el passat 3 de desembre, on es va representar l’espectacle Respira, que té com a principals actors persones amb algun tipus de discapacitat acompanyades per l’esmentada entitat. Un d’aquest era el meu amic Agustín Aribau, un home de 41 anys amb síndrome de Down, a qui conec des de fa més de 35 anys i amb el qual he passat moltes bones estones: hem rigut molt plegats i encara ho fem quan ens veiem. També ens riem l’un de l’altre. Ell em diu “pesat” i jo li dic que és un manta (tots dos tenim raó). L’Agustín, de parella amb una elegant ballarina voluntària de l’entitat, ens van delectar amb una dansa plena de sensibilitat artística, una dansa exquisida que ens va deixar clavats al seient, en silenci i atordits quan va finalitzar. Després de l’espectacle ens van convidar a fer un aperitiu al vestíbul del teatre. L’Agustín era feliç; tothom el felicitava i ell em va confessar aleshores que fins al darrer moment no estava prou convençut de participar-hi, però que en aquell moment era la persona més feliç del món. Ell i jo, i altres amics, empleats i familiars ens vam menjar ben a gust les croquetes, la truita de patates, l’embotit i altres exquisideses, i vam gaudir d’una bona estona de joiosa conversa.
No esperàvem altra cosa que pau i companyonia i que gaudir de l’espectacle extraordinari. Vam “respirar” a fons i amb bons aires una bona estona. A fora, però, quan vam tornar cap a casa feia fred, molt fred.
Àngel Miret i Serra
Membre de Justícia i Pau Barcelona
