“La llengua humana és versàtil, hi ha munió de paraules de tota mena, que pertot s’estén la parla dels homes. Dius d’un mot d’aquest to, i et cal un d’igual escoltar-ne.” [La Ilíada XX, vs. 248-250]
Val la pena dedicar uns minuts a la reflexió sobre l’existència, la funció o el valor de les paraules. Tot i saber la vinculació que existeix entre paraula i Humanitat, amb cada reflexió nova podem enriquir-nos.
És un fet conegut que l’home -entès com a ésser humà- és un ésser comunicatiu; i encara més, un ésser que té la capacitat de comunicar-se per mitjà del llenguatge; que aquesta capacitat es materialitza en les diverses llengües del món i que la paraula és un dels seus constituents.
Per a Ferdinand de Saussure <<La parole est un acte individuel de volonté et d’intelligence>> que traduït és: <<la parla (paraula) és un acte individual de voluntat i d’intel·ligència>> [Cours de linguístique générale]. Escollir i desestimar paraules quan parlem o escrivim són accions que, més enllà de ser freqüents i automàtiques, són importants i fins i tot transcendents.
Meditar el que diem o el que escrivim ens sembla avui un exercici tan necessari com urgent. Ja no ens sobta la velocitat de les nostres vides ni dels nostres actes. No obstant això, en l’ús de la paraula sembla imprescindible lligar curt el cavall embogit del nostre existir.
Proust parla un cop i un altre de paraules que formen una crosta i obturen els canals de la nostra vida interior, mentre que d’altres, “lleugeres, fluides i respirables”, circulen lliurement en el nostre sistema [S. Ullmann, Style in the French Novel, Cambridge, 1957, pag. 202].
Donar temps a la nostra comunicació per a la mesura, la valoració de les nostres expressions sembla imprescindible. I així es pot evitar incórrer en allò que la Beatriu de Shakespeare provoca en Benedicte “parla punyals i cada paraula seva era un cop” [Acte II. Molt soroll per no res].
Parlar inclou fer silenci mentre es pensa allò que es vol dir. Mentre s’escolta atentament el que l’altre diu.
Temps de silenci actiu, per a sospesar, per a escollir aquell mot, aquella expressió que ens acostarà més al nostre interlocutor; que facilitarà l’intercanvi d’idees, el coneixement de l’altre, la revelació de qui hom és o què hom sent. Temps de silenci actiu per a escollir el discurs que afavoreix la unió. I, és clar, per a escollir davant determinada situació l’expressió més contundent.
Prendre consciència de la llengua que parlem és necessari si volem adquirir l’agilitat que ens permet l’elecció de les paraules adequades.
Victor Hugo les descrivia: “Tal paraula és un somriure, tal altra una mirada… les paraules són vianants misteriosos de l’ànima” [Dins el poema <<Réponse à un acte d’accusation. Suite>>].
I, a la vegada, conèixer en propietat el significat de cada paraula feta servir, les seves repercussions; mesurar les conseqüències d’un determinat discurs. En aquest sentit, la pau com entorn creatiu on tothom pugui florir (Nelson Mandela) té un útil instrument que és el bon ús de les paraules, la bona construcció d’un discurs.
Avui, en el temps del WhatsApp, els SMS, els missatges de veu i altres canals per a la comunicació, devem practicar l’autocontrol expressiu. Si no ho fem, és fàcil ser mal entès i pitjor comprès. Es tracta d’un esforç conscient de selecció.
Tots hem fet nostre, des de la infantesa, el Lexicon de la llengua materna. També hem assimilat un cert corpus lèxic de les llengües apreses. Exercitem-nos, doncs, a escollir aquelles paraules que predisposen a la concòrdia, a la comprensió d’allò que ens envolta, que fan possible l’acceptació del que esdevé a les nostres vides. És amb aquesta atenció a la nostra parla que podem participar en la construcció de la pau des del més primordial dels actes de voluntat i intel·ligència.
Josefa Sánchez
Professora jubilada de llengua i literatura
